Este vídeo mostra com pensa una persona autista, perquè si nosaltres volem intentar ajudar-lo primerament haurem de saber les causes i com se sent tant intel·lectualment com físicament.
Hui pujaré dues entrades, ja que la primera sols és la presentació del tema de l'autisme i la segona és la causa per la qual he realitzat aquest blog.
Des de fa dos anys estic en una associació com a voluntaria. L'associació a Alacant és molt reconeguda i per això no posarè el nom en cap moment. La veritat és que tot va començar en un estiu, fa dos anys. Jo em trobava a Juliol amb una amiga i no sabíem qué fer. Començàrem a buscar coses i vam anar a inscribir-nos a una institució que tenia tota la informació de les associacions d'ací. Primer, ens vam apuntar com a voluntàries en una, però mai ens van telefonar... i mireu que ho vam intentar 3 vegades, se suposa que una associació vol gent voluntària per a no pagar als monitors no? Doncs aquesta era un exepció. Per sort, vam a anar a un altra i sí que ens van agafar. Vaig anar alguns dies amb les persones que teníen discapacitat. La cosa era que no eren xiquets, eren persones des de disset anys fins als vini-i-quatre (a mi m'haguera agradat que foren xiquets perqué estava fent segon de batxillerat a l'institut i l'any pròxim entraria a la carrera de Magisteri de Primària a la Universitat d'Alacant). L'única excursió que vam fer va ser a la illa de Tabarca però amb un grup gran que tenia des del disset fins als cinquanta. Érem un grup de gent molt gran, anàrem una amiga i jo i trobe que set voluntaris més, i ja la resta tots monitors i coordinadors. El nostre objectiu era netejar la illa perquè a l'estiu havien anat molts turistes i estava bruta i plena de deixalles. La primera experiència que vaig tindre va ser més aïna...sopresa. No vam fer cap curs de voluntariat i em trobava sense coneixement, pensava que ho feia malament, però no va a ser així. De tota manera, no vaig estar amb un discapacitat que era sever, la veritat és que era independent. Vivia en una casa ella a soles, però supose que l'associació hauria de tindre un mínim de monitors-voluntaris per anar-se'n. L'home tenia ja uns quaranta anys més o menys, o tal volta cinquanta, no ho se ben bé, però és de veres, que sí que em va agradar. Sobre tot vaig estar més còmoda quan vam anar-nos de l'illa cap a Alacant. Vaig fer-me amiga d'una discapacitada, no se què era el que tenia, però era normal, totalment, jo no sabia amb què tipus de gent em trobaria perquè de debò mai havia anat a un esdeveniment com aquest. La xica i jo vam parlar com si no existera el temps, vam parlar dels nostre novis, a ella li estimava prou la pel·lícula "Crepúsculo" com a mi i vam fer amistat. Quan m'en vaig anar em va fer una abraçada i em va dir que mai m'anara que em quedara a l'associació com a voluntària. El que em va dir em va omplir el cor de gran satisfacció, perquè mai m'havien dit una cosa així. Era com una gran motivació que em va arribar en eixe moment, com una expectativa, com ganes de fer coses per la gent que ho necessitava. Vaig estar més temps amb eixa associació, la veritat és que fins l'estiu passat, em passava tots els caps de setmana amb ells, de monitora al cinema, a la bolera, o a les activitats que ells vulgueren fer. Ara també estic, però menys temps, perquè estic a segon de magistèri i quasi no tinc temps. A més, m'en vaig donar compte quan vaig estar més endinsada que les persones que es trobàvem allà no teníen devoció, crec que no els agradava molt, però és clar que açò no generalitzat, de debò que sempre es portàren be amb mi, sols que veia massa interessos pel mig, diners, comportaments que veia, no ho se.... Però el bo i millor, és a dir, la raó per la qual he fet aquest blog no ha sigut per la motivació que vaig trobar amb estes persones discapacitades, encara que ells han sigut boníssims amb mi, sinó perqué l'any passat vaig estar en un altra associació amb xiquets. ¡Ara sí que sí xiquets! la primera que vos he dit al principi que no em van telefonar. Però aquesta associació no va ser perquè em va voler, sinó perquè havia passat una cosa amb uns monitors i se n'havien anat i volien substituts. El fet és que les persones allà van ser especials, em van motivar motivar moltíssim a continuar amb el voluntariat. Allà va ser on vaix conéixer al meu xiquet preferit, al meu amor, a una persona que mai oblidarè. Em va donar tantes coses, em va ensenyar tant, vaig aprendre, vaig estar satisfeta. El xiquet s'anomenava Carlos, i tenia autisme. Era un amor de xiquet. Al principi jo mai havia estat amb una persona autista, o al menys amb el grau que tenia ell (que era bastant). Ell no era ximple, ni res que se li semblara. Ell simplement tenia la enfermetat, però ell semblava tan feliç... Era una sensació que no em cabia al cor, era un vertader amor. És cert que al principi no teníem, el que es diu "feeling" però al cap de dos dies ja érem inseparables. El veia com un xiquet normal, i de debò ho era, és clar, sols que tenia algunes deficiències, necessitava tota l'estona una persona que estiguera amb ell, perquè ell no era conscient dels perills que havia al carrer. A més, m'en recorde que li estimava moltíssim l'aigua, sempre estava a la piscina o a la platja, no podíem fer un altra cosa, era més que feliç amb l'aigua, fins i tot quan ens dutxàvem. Sols puc tindre records bon d'ells i la veritat que ell ha sigut la meua motivació per a escriure aquest blog, trobe que ell mai es pensaria que podria haber afectat a una persona tant com ho ha fet a mi, o pot ser que sí i no siga la única, qui sap... M'agradaria que a la resta de xiquets que tenen autisme els tractàren com jo ho fet amb ell, i que foren benevolents i que a més les persones que cuiden d'ells tinguéren recursos per a tractar amb gent amb eixes condicions, perquè SÓN DIFERENTS, PERÒ SÓN IGUALS, perquè de segur que als xiquets en algun moment de la seua vida ha tingut un problema i amb necessitat professors de Audició i Llenguatge o de Pedagogia Terapèutica, ja siga per problemes personals que han tingut, per problemes puntuals o problemes permanents com són les persones autistes. Per això, hem de respectar-los, perquè s'ho mereixen. Be, després de tot açò que vos he dit, m'agradaria que llegíreu els diferentes recursos per a xiquets, com el que posarè segurament demà.
Moltes gràcies per llegir-vos-lo i per intentar fer el necessari per a millorar EL MÓN DELS AUTISTES.
Aquest blog va dedicat a l'atenció de les necessitats educatives especials que tenen els xiquets amb autisme.
Partim de que l'autisme no és una enfermetat, sinó una síndrome que te tres trets bàsics: la interacció social, el desenvolupament de la creativitat i la comunicació. A través d'aquest blog intentaré fer activitats per a xiquets amb autisme, trobe que será un enllaç interessant, ja que intentaré també arreplegar molta informació sobre l'actualitat. Us trobareu amb diverses etiquetes a l'esquerra de la pàgina principal on podreu veure notícies, documents, vídeos, recursos digitals i dalt quatre pestanyes diferents. Tres d'elles per a les macances principals de les persones amb autisme: activitats sobre la conducta social, la imaginació i la comunicació. L'altra pestanya serà per a veure diferents direccións webs molt útils relaciones amb l'educació i necessitats educatives especials. Les etiquetes són progressives i el seu ordre és:
BENVINGUDA
MOTIVACIÓ MEUA
POWER POINT AUTISME
ESTRATÈGIES EDUCATIVES
RECURSOS DIGITALS
TERÀPIES
CONSELLS PER ALS PARES
ESCOLA INCLUSIVA
VOLUNTARIAT
Mireu aquest vídeo que he fet i comprenguereu millor de què es tracta el bloc. Si vosaltres podeu o voleu afegir també informació seria millor. ¡Com més gent interactuem i posem les nostres possibilitats seria millor!
